Cistella

Títol original: Els residus nuclears d’Ascó i Vandellòs creuen zones habitades direcció a França

Font: Periòdic La Bicicleta, nr.9 de gener del 2010

 

El territori català pateix un moviment de matèries radioactives desconegut. La majoria de l’urani que s’utilitza a l’Estat espanyol s’ha d’importar de tercers països -bona part del Níger, per la participació econòmica que hi té ENUSA- i fa el viatge per via marítima. L’urani arriba impur i mesclat amb altres minerals. Des de ports com el de Barcelona es transporta fins a Salamanca, on hi ha ubicada l’empresa ENUSA (Empresa Nacional de l’Urani SA). Allà es processa i s’envia a Tricastin (Franca) per convertir-lo en urani enriquit (U-238). Aquest transport es fa a través de l’AP-7 o via ferrocarril, sempre per territori català. Un cop enriquit, l’urani torna a baixar en direcció a les diferents centrals catalanes i espanyoles. Un cop s’ha utilitzat l’urani, queda el famós residu d’urani empobrit (U-235, utilitzat pel revestiment d’armament pesant), que es torna a enviar cap a Franca, on s’emmagatzemen els residus d’alta activitat. Això implica que un mateix material radioactiu pot arribar a passar fins a quatre vegades pel nostre territori.

Les càrregues radioactives poden arribar a passar fins a quatre vegades pel nostre territori

Determinades carreteres catalanes acullen periòdicament transports nuclears de risc. Només durant el 2009, s’han fet un mínim de tres provisions de 460 quilos d’urani a Tarragona, a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs. Alhora, també n’han sortit residus de combustible en direcció cap a la central nuclear de Blayais-2: tres des del gener de 2009. Aquesta és la ruta nuclear sistematitzada a casa nostra. Viatges periòdics provinents de Juzbado (Salamanca) i sortides cap a Franca per carretera o tren en direcció a les centrals nuclears franceses, on es ven el combustible emprat o es reprocessa per tornar a les piscines nuclears de casa nostra. El combustible gastat emet radiacions alfa, beta i gamma, a més de generar calor a conseqüència de la desintegració radioactiva. El darrer trans port per carretera del que tenim constancia, de 460 quilos d’urani enriquit, es va fer el 15 de juny. Provinent de Salamanca, el material va pernoctar a l’àrea especial de Lavaflix (Tarragona), a l’AP-7, l’única autoritzada en territori català per acollir aquesta mena de transports.

El 12 de gener oculten un incident

Fonts sindicals del servei ferroviari consultades han tingut coneixement que, el dilluns 12 de gener, entre les 7 i les 9 del matí -l’hora punta d’accès a la feina i a la vida universitària al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, molt propera al lloc dels fets-, un tren que anava en direcció a Tarragona amb mercaderies perilloses va restar aturat durant dues hores a les vies.

Una avaria de tracció de màquina al quilòmetre 22 de la via ferroviària, entre les estacions de RENFE de Mollet i Cerdanyola del Vallès-UAB, va forçar que es disparés l’alerta.

Efectius dels Mossos d’Esquadra es van desplaçar a l’indret, tot i que el contingut de la càrrega ha estat tractat com a “confidencial”. Aquest secret, el destí del tren -Tarragona- i el fet que el dilluns sigui el dia escollit habitualment per a dur a terme transports nuclears, ha aixecat la sospita sobre la dimensió real de l’incident. A més a més, el tren avariat va ser traslladat a la mateixa estació de Cerdanyola-UAB, on va romandre aturat com a mínim fins a les 9 del matí. Es va activar el Transcat (Pla especial d’emergències per accidents en el transport de mercaderies perilloses per carretera i ferrocarril) i, finalment, el tren es va dirigir cap a Tarragona per la mateixa línia de mercaderies on transiten els trens amb càrregues d’urani, després que RENFE enviés una nova màquina des de Rubí, segons han informat les mateixes fonts. Tot plegat apunta que, probablement, es tractava d’un tren carregat amb combustible nuclear o algun residu o material radioactiu.

L’Aeroport i el Port de Barcelona també són vies d’entrada

Altres informes elaborats per la Generalitat revelen inspeccions rutinàries a l’Aeroport del Prat, al Port de Barcelona i a empreses mercantils en relació a aquestes mercaderies perilloses. Per exemple, el 20 de setembre de 2008, es va fer una inspecció en un vaixell carregat amb quatre contenidors d’urani natural procedents de Nitra Benin amb destinació a la fàbrica de Comurhex, que van ser carregats en camions de l’empresa ETSA. Comurhex és l’empresa que, l’agost de 2008, va protagonitzar una fuita d’urani a les seves instal·lacions de Pierrelatte, al sud-est francès. L’empresa està integrada al grup A, que l’estiu passat va provocar la fuita de 74 quilos d’urani a la conca del Roine.

L’11 de març va arribar a Ascó-I un transport perillós procedent de Salamanca, un camió amb dotze contenidors

El 9 de febrer, una nova inspecció a l’empresa TME de Gavà va confirmar que la recollida de matèria radioactiva a l’Aeroport del Prat per derivar-la a diverses instal·lacions radioactives catalanes, valencianes i aragoneses havia estat derivada a l’empresa de nova constitució Transportes Torres C7.
Respecte les centrals nuclears, l’11 de marc a les 18:50 hores, va arribar a la Central Nuclear d’Ascó-I un transport de combustible procedent de Juzbado (Salamanca). Es tractava d’un camió amb dotze contenidors que, un cop buidats del tot, serien retornats a ENUSA, l’empresa pública presidida per José Luís Gonzàlez Martínez, que explota el sector de l’abastament de combustible nuclear.

Dos dies després, la Central Nuclear de Vandellòs (Baix Camp) va rebre una visita de l’empresa ETSA per endur-se un transport de residus radioactius de mitjana i baixa intensitat cap a la instal·lació que l’empresa pública ENRESA -presidida per José Alejandro Pina- té a El Cabril, a la serralada Albarrana de Còrdova. S’hi van carregar divuit bidons metàl·lics de 220 litres. El camió va sortir el 16 de marc a les nou del matí i, al full de ruta presentat, estimava l’arribada a destí cap a les onze de la nit del mateix dia. El complex d’El Cabril només acull residus de baixa i mitjana intensitat, amb una vida estimada de 300 anys.

Higínia Roig