Privatització mèdica per Vilafant
Dijous, 05 març, 2009 per Nar6
Tot un gol: si no se’n parla és més provable que ningú no es queixi. El Centre d’Atenció Primària (CAP) de Vilafant ara ja només atendrà en el seu horari d’obertura de les consultes. Part del servei passa a ser per telèfon, i altra part se’n a l’hospital privat de Figueres, l’únic hospital construït en aquesta contrada.
Adjunto dos documents: Un és el reconeixement de la queixa que vaig presentar un cap de setmana d’operació sortida, quan em vaig trobar que a les urgències de la Fundació Salut Empordà (l’hospital privat de Figueres) només hi havia un metge per a tothom, i una cua espectacular.
L’altre document és la consigna de la direcció territorial de Girona pel Departament de Salut: qui tingui una urgència que la resolgui per telèfon. I en cas que us ho diguin, aneu a emplenar la cua de l’hospital de Figueres.
Vegeu també un reportatge sobre la manifestació de Madrid:
Això no és tot; comencen per l’altra punta de l’estat, i evidentment acabaran aqui:
A l’ABS de Vilafant, fa molt de temps que es mouen per interessos econòmics que prioritizan als de salut de la comunitat, al 2007, ja es negaven a acceptar i tractar patologíes complexes, ignorant o despreciant informes d’especialistes hospitalaris o científics, i que son reconegudes per l’OMS des de l’any 1989, negant dites patologies i el seu dret de una baixa laboral, deixant als afectats en precarietat moral i fisica, amb l’empitjorament greu de les seves patologies, i la pérdua del lloc de treball.
La queixa als organs directius de Girona, amb cópia a la consellera, en el meu cas, no varen servir de res, més aviat tot el contrari.
Sé que potser estigui fora de lloc, però, com el meu comportament o desbordament desagradable davant situacions no es pot entendre, em permeto annexar un linkg, on es describeix les patologies cròniques que m’afecten
http://mi-estrella-de-mar.blogspot.com/2008/11/sndrome-de-sensibilidad-qumica-mltiple.html
http://roble.pntic.mec.es/~amanzana/SFC-EM.html
http://www.fibromialgia.com/
Us agrairé tant una mica de compressió!!! no soc ni rara, ni fluixa, ni estic boja, ni soc un element, m’he sentit de totes, tampoc sóc maleducada, estic malalta tant sols, no puc amb un xic més de dolor, a més, necessito profundament tornar a ser una mica l’Anna que jo era, educada i amable, l’Anna que va triar Cistella, que va apostar fort per un projecte de vida, necesito parlar amb cordialitat com ha estat sempre el meu tarannà, comunicar-me, participar, tornar a somriure o a riure com tant m’agrada, abans podia fer una vida normal, amb dolors i problemes sense deixar de ser jo…. ara he deixat de viure amb normalitat des del 2007, les meves queixes no eren per esnobis-me, eren per la meva salut, que es va desbordar arribant ja a un punt sense retorn!!!.
Us prego disculpes pel meu atreviment, però, Cistella és tant petit! m’ha semblat molt oportú parlar amb vosaltres, els meus veïns, per tal de fer-vos cinc céntims de la meva realitat.
Amb el meu agraïment, rebeu una cordial salutació,
annaportabales(ARROVA)gmail.com
Hola Anna:
Acabo de trobar aquest escrit de sobre. Sembla que és de l’abril del 2009. Ara som al juliol d’un any després. -Això sembla un missatge en una ampolla que va donant voltes empesa per les marees fins que s’acosta a terra ferma i una onada la deixa a la sorra de qualsevol platja-. Intento posar-me dins el teu espai sensorial d’aleshores i ha de ser dur… Espero que hagis evolucionat millor, tant pel que fa a l’afectació de la malaltia com per la manca de comprensió social i, sobretot, institucional -representada aquesta per l’administració sanitària.
Concretament pel que fa al CAP de Vilafant, del que em toca ser usuari, però que per sort no he hagut d’utilitzar gaire en el pla personal, però malauradament sí en el professional te’n podria dir uns quants fàstics, però no farien més que sadollar la teva pròpia lama experiència i no voldria posar-te més llenya al foc que ja tens.
Sols donar-te un missatge que vol ser d’ànims: sols quan ens donem per vençuts esdevé la derrota. I arran del teu escrit, les ganes de lluita no les has perdut. I l’esperança tampoc… I això és el que té validesa, el que compta en situacions com la teva.
No ens coneixem, però voldria fer-te arribar una abraçada que et traspassés més coratge, si cal, per afrontar la situació sense cedir ni un pam de terreny a la desesperació i al desànim.
Força i confiança, companya!